Un edifici històric constitueix un escenari proveït d'una escenografia, un recinte realitzat per acomplir una o diverses funcions protocol·làries específiques. Per això als investigadors d'aquest equip ens interessa descobrir els processos de configuració i organització d'aquests espais, condicionats pels procediments constructius disponibles en un moment i lloc concrets però també a l’inrevés, és a dir, la tecnologia d’edificació al servei dels requisits culturals, eclesiàstics i polítics que es pretenia enaltir i celebrar. Aquesta dimensió escenogràfica resulta incomprensible sense atendre als programes iconogràfics desplegats en els paraments i articulats en els presbiteris, molt escassament conservats per desgràcia.



Alguns equips d'arqueologia de l'arquitectura han escomès l'estudi i la intervenció sobre edificis no només des d'una metodologia, sinó fins i tot des d'una “mentalitat estratigràfica” molt profitosa. Però diagnosticar alteracions o patologies als edificis (fonamental a l'hora d'auxiliar una intervenció de restauració) no aprofundeix necessàriament en el discurs històric del conjunt ni en raona sempre els criteris d'exposició. La construcció mostra el com però no explica el perquè d'un edifici. Els edificis històrics no van ser construïts només per tal que els seus usuaris originals n'admiressin la dimensió tectònica. Ben al contrari, van ser sufragats per acomplir de la manera més òptima i enlluernadora possible múltiples funcions de naturalesa litúrgica, cerimonial, protocol·lària i memorialista.



Així, el nostre projecte pretén contribuir a definir amb la major ponderació possible els objectius últims de la restauració d'un edifici tan rellevant com una catedral. Ha de restaurar-se per reparar i consolidar estructures però també per comprendre'n la raó de ser, per desplegar un discurs comprensiu de la significació històrica i social de la construcció. L'arqueologia de l'arquitectura ha demostrat ja a bastament els beneficis que proporciona a l'estudi dels edificis. A això hi pot contribuir una història de l'art que es reconegui a si mateixa en l'anàlisi i en el raonament dels vectors culturals, religiosos i polítics que van conferir morfologia i aptituds a les construccions, als retaules o als reliquiaris. Cap a aquesta aspiració canalitzem la nostra responsabilitat acadèmica i ciutadana. Atendre a la materialitat i a la immaterialitat dels complexos episcopals romànics constitueix un camp d'estudi idoni i nou per desenvolupar una antropologia històrica de l'art i de l'arquitectura.