Un edifici històric constitueix un escenari proveït d'una
escenografia, un recinte realitzat per acomplir una o diverses funcions
protocol·làries específiques. Per això als investigadors d'aquest equip ens
interessa descobrir els processos de configuració i organització d'aquests
espais, condicionats pels procediments constructius disponibles en un moment i
lloc concrets però també a l’inrevés, és a dir, la tecnologia d’edificació al
servei dels requisits culturals, eclesiàstics i polítics que es pretenia
enaltir i celebrar. Aquesta dimensió escenogràfica resulta incomprensible sense
atendre als programes iconogràfics desplegats en els paraments i articulats en
els presbiteris, molt escassament conservats per desgràcia.
Alguns equips d'arqueologia de l'arquitectura han escomès l'estudi i la
intervenció sobre edificis no només des d'una metodologia, sinó fins i tot des
d'una “mentalitat estratigràfica” molt profitosa. Però diagnosticar alteracions
o patologies als edificis (fonamental a l'hora d'auxiliar una intervenció de
restauració) no aprofundeix necessàriament en el discurs històric del conjunt
ni en raona sempre els criteris d'exposició. La construcció mostra el com però
no explica el perquè d'un edifici. Els edificis històrics no van ser construïts
només per tal que els seus usuaris originals n'admiressin la dimensió
tectònica. Ben al contrari, van ser sufragats per acomplir de la manera més
òptima i enlluernadora possible múltiples funcions de naturalesa litúrgica,
cerimonial, protocol·lària i memorialista.
Així, el nostre projecte pretén contribuir a definir amb la major ponderació
possible els objectius últims de la restauració d'un edifici tan rellevant com
una catedral. Ha de restaurar-se per reparar i consolidar estructures però
també per comprendre'n la raó de ser, per desplegar un discurs comprensiu de la
significació històrica i social de la construcció. L'arqueologia de
l'arquitectura ha demostrat ja a bastament els beneficis que proporciona a
l'estudi dels edificis. A això hi pot contribuir una història de l'art que es
reconegui a si mateixa en l'anàlisi i en el raonament dels vectors culturals,
religiosos i polítics que van conferir morfologia i aptituds a les
construccions, als retaules o als reliquiaris. Cap a aquesta aspiració
canalitzem la nostra responsabilitat acadèmica i ciutadana. Atendre a la
materialitat i a la immaterialitat dels complexos episcopals romànics
constitueix un camp d'estudi idoni i nou per desenvolupar una antropologia
històrica de l'art i de l'arquitectura.
|